15 de març del 3784. 63è dia de confinament.

Fa dos mesos que va aparèixer el virus, fa dos mesos que no podem sortir de casa. Quan feia 15 dies del confinament, la connexió a Internet va desaparèixer, no sé res dels meus amics. Ningú esperava que la nostra esperança estaria en els robots, tot allò que necessitem, els robots ens ho fan: anar a cercar el menjar, els recanvis d'hologrames, estris de desinfecció atòmics, ens tallen els cabells, ens cusen la roba (per no deixar-nos agulles dins la casa).

Demà haurien de començar els Jocs Olímpics, seria el primer cop que hi competesc, i hauria estat el debutant més jove dels darrers 74 anys en el meu esport, amic o enemic.

Tot i que no es poden fer ara, un cop hagi passat el virus tot tornarà a la normalitat, per això m'he seguit entrenant a casa. Però no és el mateix, per molt avançada que tinguem la tecnologia, arriba un punt en què aprens tots els moviments dels hologrames, i ja no he de pensar el que faig ni estar atent al que passa al meu voltant. A més, tot i estar entrenant, not com em debilit, per molt que m'entren sóc incapaç de mantenir el físic.

Avui no he menjat res, tenia l'estómac buit, tot i això el meu entrenament ha estat molt més profitós, no m'he esgotat tant.

Al jardí tinc un pomer. Després de 63 dies mirant com els ocells han estat menjant pomes i tornen cada dia, m'he engorilat i he decidit que val la pena jugar-se-la a agafar una poma del pomer. Feia molt que no menjava una poma tan sucosa, demà veurem com em trob.

Algú ha provat de menjar-se menjar que no ens donin els robots directament? Que faig ara? Vaig a buscar altre menjar? Vaig a cal veïnat a cercar una taronja al taronger que té? No sé en quin estat es troba el meu veïnat, no sé res del món exterior. Que faig?

Si algú rep aquest missatge, que contesti per favor.

Demà seguiré transmetent missatges per la ràdio, si la poma no em mata.